CUAL GRITAN ESTOS MALDITOS...




"Cuál gritan esos malditos!
¡Pero mal rayo me parta
si, en concluyendo la carta,
no pagan caros sus gritos"

No hi havia any que no recités aquests versos del ”Juan Tenorio”, quan fa molts anys feien sempre per Tots Sants aquesta obra per la tele, no se la podia perdre i l’anava recitant al mateix temps que els actors, jo crec que se la sabia tota de memòria i nosaltres, la seva estimada família rèiem i rèiem i li dèiem: ja hi tornem a ser!, no se li oblida mai!

"Por donde quiera que fui,
la razón atropellé
la virtud escarnecí,
a la justicia burlé
y a las mujeres vendí.
Yo a las cabañas bajé,
yo a los palacios subí,
yo los claustros escalé
y en todas partes dejé
memoria amarga de mí"

L’he tornat a sentir per la tele i com cada any, sobre tot des de que no li sento a ell, m’ha fet un pessigolleig el cor i se m’ha posat un nus a la gola.

"Aquí está don Juan Tenorio
para quien quiera algo de él."

I després feia una cara especial, es girava cap a la mama i li recitava:

"Ah! ¿No es verdad, ángel de amor,
que en esta apartada orilla
más pura la luna brilla
y se respira mejor?
Esta aura que vaga, llena
de los sencillos olores
de las campesinas flores
que brota esa orilla amena:
esa agua limpia y serena
que atraviesa sin temor
la barca del pescador
que espera cantando el día,
¿no es cierto, paloma mía,
que estás respirando amor?"

Quina imatge més bonica i tendra que tinc en el meu record!
El mes d’octubre és el temps dels rovellons que anava a buscar amb il•lusió, tant si en trobava com si no, és el temps de les olives amb sosa que ell anava a collir per tal que la seua dona, la mama, les preparés com només ella sap, el mes de preparar els panellets, ajudant a guarnir-los fins que li feien mal les seues delicades mans, el mes del seu estimat Tenorio …i el mes que ens va deixar, ja fa sis anys.
T'ESTIMO I T'ENYORO PAPA!

PER MOLTS ANYS


Avui dia 5 d'agost fa uns quants anys que va nèixer la petita de casa nostra, la Eva. PER MOLTS ANYS!!!

UNA BONICA HISTÒRIA


El seu nom era Anna i cada any a l’iniciar el curs de 5è els hi deia als seus alumnes que els estimava a tots per igual.
Però enguany hauria de dir una mentida, perquè a la primera fila hi havia mal assegut i amb cara de no entendre res el famós Joan Carles.
La senyoreta Anna havia observat en Joan Carles des de l’any anterior i havia notat que no jugava amb els altres nens, que la seva roba estava molt descuidada i que la seva higiene no era tot el correcta que hauria de ser.
A l’escola on treballava la senyoreta Anna era habitual revisar l’ historial de cada nen a l’inici del curs, però ella per mandra va deixar el del Joan Carles per a l’últim.
Quan ja van estar tots revisats va llegir el d’en Joan Carles ... i es va endur una sorpresa majúscula
La Professora de primer curs va escriure...”En Joan Carles és un nen molt brillant, alegre i treballador amb un somriure encantador. Fa els seus treballs amb gran polidesa i té molt bones maneres... És un plaer tenir-lo a la classe.”
La mestra de segon havia escrit: “En Joan Carles és un excel•lent estudiant i es porta molt bé amb els companys, encara que últimament està força preocupat per la seva mare que té una malaltia incurable i l’ambient de casa segur que deu ser bastant difícil.”
La mestra de tercer havia escrit: ”La mare d’en Joan Carles s’ha mort i ha sigut molt dur per a ell. El seu pare està ensorrat i no mostra gaire interès pel seu fill. El nen intenta fer el que pot però si l'ambient de casa no canvia, amb tota seguretat l'afectarà negativament en el seu desenvolupament acadèmic i personal.
La mestra de quart curs havia escrit:”En Joan Carles està molt endarrerit en relació als seus companys i no te cap interès per l’escola. No té gaires amics i moltes vegades es queda adormit a classe.”
La senyoreta Anna se’n havia adonat del problema i estava enfadada amb ella mateixa i penedida de no haver revisat amb anterioritat els informes. Encara es va sentir pitjor quan els seus alumnes li van portat els petits regals de Nadal embolicats en preciosos paquetets de colors i en Joan Carles es va presentar amb un paquet lleig i embolicat amb paper de diari.
Els nens reien del regal del Joan Carles, però la srta Anna el va obrir amb la mateixa cura i il•lusió que els altres. Dins hi havia una ampolleta de perfum mig buida.
La senyoreta Anna va aturar les burles dels nens i va lloar el flascó a la vegada que es perfumava una mica el coll.
En Joan Carles es va quedar aquell dia al final de classe el temps suficient per dir-li...
“Senyoreta Anna, avui fa la mateixa olor que la meva mare”.
Desprès de què el nen va marxar, l’Anna va plorar una bona estona.
Des d’aquell dia les matemàtiques, la llengua o la geografia van deixar de ser el més important en aquella classe.
El més important varen ser els nens i les nenes, i sobre tot en Joan Carles.
Al finalitzar el cicle, després de tenir l’Anna de tutora els dos cursos, en Joan Carles s’havia transformat i era un dels alumnes més brillants del grup.
Sis anys més tard, en acabar la secundària, en Joan Carles va anar a veure a la senyoreta Anna i entre bromes i records li va dir:
“Gràcies senyoreta Anna per creure en mi, per ensenyar-me, per fer-me sentir important, per estimar-me. ".
Emocionada la senyoreta Anna va contestar:
“T’equivoques... vas ser tu qui em vas ensenyar a mi el més important de la meva professió”.

35 anys junts (1976-2011)




Demà és el dia de Sant Jaume i és una data que sempre m'ha agradat recordar.
Tal dia com avui de fa 35 anys vaig ser una de les "damisel·les" de les Festes del Barri i entre tots els possibles acompanyants per anar fins l'escenari, em va tocar el que menys coneixia i el presentador va dir que semblàvem una parella de nuvis!.
Bé, des d'aquell dia que anem agafats del braç, quina cara d'antics i jovenets al mateix temps que fem, però ja se sap els anys passen i el temps no perdona.

ÉS L’HORA DE SER FELIÇ!

El dia 11 de juliol vam celebrar el nostre 30è aniversari de noces i vam anar a passar el cap de setmana a l’Hotel Can Boix de Peramola, un lloc on l’entorn natural ha creat un paisatge únic, en plena natura en mig de les serres pirinenques a la comarca de l’Alt Urgell. Ha estat una experiència fantàstica, l’hotel, les instal•lacions, el personal, la cuina, l’atenció… tot perfecte! I com a “fi de festa” la sorpresa de la ampolla de “champagne” en arribar a la nit a l’habitació!
Gràcies a Marc i Cristina!!!

EL POMER


Fa molt temps existia un enorme pomer. Un nen petit l’ estimava molt i tots els dies jugava al voltant d'ell. Grimpava a l'arbre i el li donava ombra. Estimava a l'arbre i l'arbre estimava al nen.

Va passar el temps i el nen petit va créixer i mai més va tornar a jugar al voltant de l'enorme arbre.

Un dia el noi va tornar a l'arbre i va sentir que l'arbre li deia trist:
"Véns a jugar amb mi?" però el noi va contestar "Ja no sóc el nen d'abans que jugava al voltant d'enormes arbres. El que ara vull són joguines i necessito diners per comprar-les".
"Ho sento, va dir l'arbre, però no tinc diners... Et suggereixo que prenguis totes les meves pomes i les venguis. D'aquesta manera tu obtindràs els diners per a les teves joguines".
El noi es va sentir molt feliç.
Va prendre totes les pomes i va obtenir els diners i l'arbre va tornar a ser feliç.

Però el noi mai va tornar després d'obtenir els diners i l'arbre va tornar a estar trist.

Un temps després, el noi va tornar i l'arbre es va mostrar feliç i li va preguntar:
"Véns a jugar amb mi?" "No tinc temps per jugar, he de treballar per a la meva família. Necessito una casa per compartir amb la meva esposa i fills.
Pots ajudar-me?"... " Ho sento, però no tinc una casa, però...tu pots tallar les meves branques i construir la teua casa".
El jove va tallar totes les branques de l'arbre i això va fer feliç novament a l'arbre, però el jove mai més va tornar des d'aquesta vegada i l'arbre va tornar a estar trist i solitari.

Cert dia d'un càlid estiu, l'home va tornar i l'arbre estava encantat. "Véns a jugar amb mi? li va preguntar l'arbre. L'home va contestar "Estic trist i tornant-me vell. Vull un vaixell per navegar i descansar. Pots donar-me’n un?". L'arbre va contestar: "Usa el meu tronc perquè puguis construir-lo i així puguis navegar i ser feliç". L'home va tallar el tronc i va construir el seu vaixell. Després se’n va anar a navegar per un llarg temps.

Finalment va tornar després de molts anys i l'arbre li va dir: "Ho sento molt, però ja no tinc res que donar-te ni tan sols pomes". L'home va replicar "No tinc dents per mossegar, ni força per escalar... Ara per ara ja sóc vell".
Llavors l'arbre amb llàgrimes en els seus ulls li va dir, "Realment no puc donar-te res.... l'única cosa que em queda són les meves arrels mortes". I l'home va contestar: "Jo no necessito molt ara, solament un lloc per descansar.
Estic tan cansat després de tants anys". "Bé, les velles arrels d'un arbre, són el millor lloc per recolzar-se i descansar. Vine, asseu-te amb mi i descansa".

L'home es va asseure al costat de l'arbre i aquest feliç i content va somriure amb llàgrimes.

Aquesta pot ser la història de cadascun de nosaltres. L'arbre són els nostres pares. Quan som nens, els estimem i juguem amb el pare i la mare...

Quan creixem els deixem .....només tornem a ells quan els necessitem o tenim problemes... No importa el que sigui, ells sempre estan allí per donar-nos tot el que puguin i fer-nos feliços. Tu pots pensar que el noi és cruel amb l'arbre, però és així com nosaltres tractem als nostres pares...

VALOREM ALS NOSTRES PARES MENTRE ELS TINGUEM AL NOSTRE COSTAT I SI JA NO HI SÓN, QUE LA FLAMA DEL SEU AMOR VISQUI PER SEMPRE EN EL TEU COR I EL SEU RECORD ET DONI FORÇA QUAN ESTÀS CANSAT...