Un dia qualsevol en una aula de 25 alumnes de 3 o 4 anys.
Entren en "semi fila" perquè es despisten, es deixen anar, alguns se’n tornen cap a la porta perquè no volen entrar, ..., els acaricies, intentes calmar-los i estires d'ells fins l'aula.
"Que “monos”, que guapets que són, petites personetes aprenent a descobrir el món".
Trec la majoria de les jaquetes perquè ells sols no són capaços, per als seus pares, que només en tenen un a casa, és més ràpid treure-li que ensenyar-li a que ho faci sol, i a sobre de la jaqueta porten embolicada una gran bufanda, gorra i guants que cal guardar a les butxaques o a les motxilles de cada un amb cura no fos cas que es perdin i la mare t'ho recrimini durant tota la setmana. Perquè encara que en la reunió de principi de curs es diu ben clar que totes les peces de vestir han d'anar amb nom ... Per a què?, Ja s'encarregarà la mestra de recordar de quin nen és cada cosa, total ..., només són 25 nens x 2 guants + 25 bufandes + 25 bossetes de l'esmorzar + 25 gorres ..., quan comences a associar "els de Piolín són els de Marta", "Hello Kity de Maria "...., arriba el canvi de temps i. .., torna a començar.
Bossetes amb l'esmorzar per terra, uns asseguts al seu lloc, altres corrent per l'aula. Es posa ordre aixecant la veu i picant de mans. Les 9.20, per fi s'han assegut tots, moment de calma, fem assemblea, repeteixo més de 20 vegades que per parlar cal aixecar la mà, cal respectar el torn, uns escolten, altres estan en el seu món i altres, després del gran bol de cereals d'esmorzar que els han posat a casa senten la crida de la selva.
A la meitat de l'assemblea 4 nens s'aixequen perquè volen fer "caca". Segons van acabant cal ajudar-los a netejar-se el culet, que no en saben (Una altra cosa que seria molt més fàcil d'aprendre a casa però...els seus ocupadíssims pares no han tingut temps) i s'omplen roba, mans, bany i a un altre company si s’apropa massa.
Per fi has aconseguit que escoltin "que monos", com van aprenent ,..., cantem cançons, expliquen les seves aventures, veiem un llibre sorprenent que ha portat Pau de casa amb imatges precioses del tema que estem treballant ...
Comencem el treball per racons, es viu un moment de calma, juguen, experimenten, aprenen, comparteixen ,..., els mires i penses ... "Estan feliços, per a menjar-se'ls" ... i al moment "et penedeixes de no haver-te menjat a algú!", s'aixequen, li prenen el material a un altre company, crit, agressió, plors, ... nen a la cadira de pensar. Així un darrere l'altre, plor, ... netejo mocs, netejo mocs.
Per recollir el material jo ho demano, jo ho torno a demanar, jo toco el xiulet, jo toco el tambor i dono cops i acabo cridant: a recollir!, a ordenar cada cosa al seu lloc!, al mateix temps que vaig agafant coses del terra i uns quants m’ imiten mentre altres miren estranyats, que deuen pensar!... "Recollir", si això a casa sempre ho fan els meus pares, perquè ho he de fer a l'escola? "
Hora del lavabo, per grups es renten les mans i van al bany. Repartiment de sabó, repartiment de tovalloles, repartiment de paper higiènic, alguns són super autònoms, es nota que ho fan sovint, altres ... un empenyerà perquè anava el primer, un posa el ditet a l'aixeta, aigua per tot arreu, pipí fora, ...
Esmorzars: obre'm el suc, se m'ha vessat el suc, un iogurt obert a terra, galetes trepitjades, jo no vull pa, a mi això no m'agrada, a casa mai ho menjo, la mare ha dit que a veure si a l'escola aprenc a menjar-ho, però a mi no m'agrada, plors, me’n vull anar amb la meva mare, senyoreta pela’m la pera que la meva mare no ha tingut temps ("total, ja ho farà la mestra que només té 24 nens més a l'aula ") i netejo mocs...
I ara, “fulanito” ha vomitat ....
Què faig?, Deixo sols els 24 nens i nenes mentre vaig a buscar serradures i a canviar-li la roba i a cridar els pares del que està malalt ... Socors!!
Recollim i 15 minuts per tornar a posar les jaquetes. Pati i mares/pares i avis/àvies a la tanca vigilant que els seus fills/es no els passi res, perquè els mestres, per a què estem?
Mocs, pipi, “fulanito” m'ha pegat, “menganito” no et pugis a l'arbre, “periquito” no mosseguis, les pedres no es xuclen, la sorra no es menja, netejo mocs, netejo mocs ...
El petit Lluis s'acosta i et diu "Senyoreta, et puc dir una cosa?, Ets molt maca" "Per menjar-se'l!"
Volta a la classe, pengem jaquetes als penjadors, netejo cares amb tovalloletes, mans amb aigua i sabó, i tornada a la tasca: no es pinta en el full del company, els papers a la paperera...
Hora de la sortida: la família amuntegada a la porta perquè el seu fill/a surti el primer, em demanen explicacions de per què s’ha tret la crosta del front, un altre diu que s'ha raspat el dit amb el terra, un altre que no s'ha pres el suc, una altra mare preocupada perquè el nen ha begut poca aigua, i una altra perquè el seu nen ha sortit de classe amb mocs, una bufanda que no apareix, un guant perdut des de la setmana passada, una ampolla d'aigua que no és seva, ... I el nom?, tenia posat el nom? ...
Arribo a casa, la boca seca perquè no he pensat o millor dit no he tingut temps de beure aigua, i una veïna tafanera, que em diu, ehhh ja fins demà !..., que poc treballeu els mestres !!!...
És clar, perquè la preparació de la classe i el material del dia següent m'ho ha buscat i elaborat ella o el seu marit.
I quan sempre sents el mateix en relació al nostre treball, del bé que es viu, de les vacances, de la sort que tenim de poder estar criant els seus fills quan ells estan despreocupats dels seus fills, penses: i atès que les universitats accepten matrícules de nous alumnes, tan absurda és la gent per no estudiar i tractar d'aconseguir el treball dels seus somnis, on sense fer res et paguen i sempre estàs de vacances?
Així amb 67 no, amb 80 podríem jubilar i tan frescos.
Encara sort que sempre hi ha un "petit Lluis" que sembla que endevina el moment en què necessites escoltar unes paraules d'ànim.
QUE GUAPA ESTÀS AVUI SENYORETA!, T'ESTIMO MOLT!!!
