UNA HISTÒRIA AMB MISSATGE

Un home agafava cada dia l'autobús per anar al treball
Una parada després, una velleta pujava a l'autobús i s'asseia al costat de la finestra. La velleta obria una bossa i durant tot el trajecte, anava llençant alguna cosa per la finestra,
Sempre feia el mateix i un dia, intrigat, l'home li va preguntar que era el que llençava per la finestra.
- Són llavors! - li va dir la velleta –
- Llavors? Llavors de què?
- De flors. És que miro enfora i és tot tan buit...
- M'agradaria poder viatjar veient flors durant tot el camí. Veritat que seria bonic?
- Però les llavors cauen a sobre de l'asfalt, les aixafen els cotxes, se les mengen els ocells...
- Creu que les seves llavors germinaran al costat del camí?
- Segur que sí. Encara que algunes se'n perdin, alguna acabarà a la cuneta i, amb el temps, brotarà.
- Però...Tardaran en créixer, necessiten aigua...
- Jo faig el que puc fer. Ja vindran els dies de pluja!
- La velleta va seguir amb el seu treball...
- I l'home va baixar de l'autobús per anar a treballar, pensant que aquella dona havia perdut una mica el cap .
- Uns mesos després...anant al treball, l'home, en mirar per la finestra va veure tot el camí ple de flors... Tot el que veia era un colorit i florit paisatge!
Va recordar la velleta, però feia dies que no l'havia vist.
Va preguntar al conductor :
- La velleta de les llavors?
- Doncs, ja fa un mes que va morir.
L'home va tornar al seu seient i va continuar mirant el paisatge.
- Les flors han brotat, es va dir, però de què li ha servit la seva feina? No ha pogut veure la seva obra.
De sobte, va sentir el riure d'un nen petit. Una nena assenyalava entusiasmada les flors...
- Mira, pare! Mira quantes flors!
Veritat que no fa falta explicar molt el sentit d'aquesta història?
La velleta de la nostra història havia fet el seu treball, i va deixar la seva herència a tots els que la poguessin rebre, a tots els que poguessin contemplar-la i ser més feliços.
Diuen que aquell home, des d'aquell dia, fa el viatge de casa al treball amb una bossa de llavors que...
Aquesta història, està dedicada a tots aquells mestres, educadors, professionals de l'ensenyament, que, avui, més que mai, no poden veure com creixen les llavors plantades, les esperances sembrades al cor dels alumnes que omplen les seves classes.

I com els pares són, o haurien de ser, també educadors, també està
dedicada a ells.

Perquè... Educar és ensenyar camins.

De mare només n'hi ha una...per sort.

Per culpa de l'atzar o d'una relliscada, qualsevol dona pot convertir-se en mare. La naturalesa l'ha dotat de "l'instint maternal" amb la finalitat de preservar l'espècie. Si no fos per això, el que ella faria en veure aquesta criatura minúscula, arrugada i cridanera, seria llençar-la a les escombraries. Però gràcies a "l'instint maternal" la mira embadalida, la troba preciosa i es disposa a cuidar-la fins que compleixi almenys 21 anys.

Ser mare és considerar que és molt més noble sonar nassos i rentar bolquers, que acabar els estudis, triomfar en una carrera o mantenir-se prima.

És exercir la vocació sense parar, sempre amb la cantaleta que es rentin les dents, se’n vagin a dormir aviat, treguin bones notes, no fumin, prenguin llet...

És preocupar-se de les vacunes, la neteja de les orelles, els estudis, les paraulotes, els nuvis/xicots i les núvies/xicotes; sense ofendre's quan la fan callar o li tanquen la porta als nassos.

És quedar-se desperta esperant que torni el fill o la filla de la festa i, quan arriba fer-se l'adormida per no fastiguejar.

És tremolar quan el fill/a va amb moto, s'afaita, s'enamora, es presenta a exàmens o li treuen les amígdales.
És plorar quan veu els nens i les nenes contents i contentes i estrènyer les dents i somriure quan els veu patint.

És servir de mainadera, mestra, xofer, cuinera, bugadera, metgessa, policia, confessora i mecànica, sense cobrar cap sou.

És lliurar el seu amor i el seu temps sense esperar que li ho agraeixin. És dir, que "són coses de l'edat" quan l'envien a pastar fang.
Mare és algú que ens estima i ens cuida tots els dies de la seva vida i que plora d'emoció perquè un la recorda una vegada a l'any: el Dia de la Mare.

El pitjor defecte que tenen les mares és que es moren abans que un arribi a retribuir-les part del que han fet.

El deixen a un desvalgut, culpable i irremisiblemente orfe.

Per sort n'hi ha una de sola.

Perquè ningú no aguantaria el dolor de perdre-la dues vegades.

Isabel Allende