"Cuál gritan esos malditos!
¡Pero mal rayo me parta
si, en concluyendo la carta,
no pagan caros sus gritos"
No hi havia any que no recités aquests versos del ”Juan Tenorio”, quan fa molts anys feien sempre per Tots Sants aquesta obra per la tele, no se la podia perdre i l’anava recitant al mateix temps que els actors, jo crec que se la sabia tota de memòria i nosaltres, la seva estimada família rèiem i rèiem i li dèiem: ja hi tornem a ser!, no se li oblida mai!
"Por donde quiera que fui,
la razón atropellé
la virtud escarnecí,
a la justicia burlé
y a las mujeres vendí.
Yo a las cabañas bajé,
yo a los palacios subí,
yo los claustros escalé
y en todas partes dejé
memoria amarga de mí"
L’he tornat a sentir per la tele i com cada any, sobre tot des de que no li sento a ell, m’ha fet un pessigolleig el cor i se m’ha posat un nus a la gola.
"Aquí está don Juan Tenorio
para quien quiera algo de él."
I després feia una cara especial, es girava cap a la mama i li recitava:
"Ah! ¿No es verdad, ángel de amor,
que en esta apartada orilla
más pura la luna brilla
y se respira mejor?
Esta aura que vaga, llena
de los sencillos olores
de las campesinas flores
que brota esa orilla amena:
esa agua limpia y serena
que atraviesa sin temor
la barca del pescador
que espera cantando el día,
¿no es cierto, paloma mía,
que estás respirando amor?"
Quina imatge més bonica i tendra que tinc en el meu record!
El mes d’octubre és el temps dels rovellons que anava a buscar amb il•lusió, tant si en trobava com si no, és el temps de les olives amb sosa que ell anava a collir per tal que la seua dona, la mama, les preparés com només ella sap, el mes de preparar els panellets, ajudant a guarnir-los fins que li feien mal les seues delicades mans, el mes del seu estimat Tenorio …i el mes que ens va deixar, ja fa sis anys.
T'ESTIMO I T'ENYORO PAPA!
