UNA HISTÒRIA AMB MISSATGE

Un home agafava cada dia l'autobús per anar al treball
Una parada després, una velleta pujava a l'autobús i s'asseia al costat de la finestra. La velleta obria una bossa i durant tot el trajecte, anava llençant alguna cosa per la finestra,
Sempre feia el mateix i un dia, intrigat, l'home li va preguntar que era el que llençava per la finestra.
- Són llavors! - li va dir la velleta –
- Llavors? Llavors de què?
- De flors. És que miro enfora i és tot tan buit...
- M'agradaria poder viatjar veient flors durant tot el camí. Veritat que seria bonic?
- Però les llavors cauen a sobre de l'asfalt, les aixafen els cotxes, se les mengen els ocells...
- Creu que les seves llavors germinaran al costat del camí?
- Segur que sí. Encara que algunes se'n perdin, alguna acabarà a la cuneta i, amb el temps, brotarà.
- Però...Tardaran en créixer, necessiten aigua...
- Jo faig el que puc fer. Ja vindran els dies de pluja!
- La velleta va seguir amb el seu treball...
- I l'home va baixar de l'autobús per anar a treballar, pensant que aquella dona havia perdut una mica el cap .
- Uns mesos després...anant al treball, l'home, en mirar per la finestra va veure tot el camí ple de flors... Tot el que veia era un colorit i florit paisatge!
Va recordar la velleta, però feia dies que no l'havia vist.
Va preguntar al conductor :
- La velleta de les llavors?
- Doncs, ja fa un mes que va morir.
L'home va tornar al seu seient i va continuar mirant el paisatge.
- Les flors han brotat, es va dir, però de què li ha servit la seva feina? No ha pogut veure la seva obra.
De sobte, va sentir el riure d'un nen petit. Una nena assenyalava entusiasmada les flors...
- Mira, pare! Mira quantes flors!
Veritat que no fa falta explicar molt el sentit d'aquesta història?
La velleta de la nostra història havia fet el seu treball, i va deixar la seva herència a tots els que la poguessin rebre, a tots els que poguessin contemplar-la i ser més feliços.
Diuen que aquell home, des d'aquell dia, fa el viatge de casa al treball amb una bossa de llavors que...
Aquesta història, està dedicada a tots aquells mestres, educadors, professionals de l'ensenyament, que, avui, més que mai, no poden veure com creixen les llavors plantades, les esperances sembrades al cor dels alumnes que omplen les seves classes.

I com els pares són, o haurien de ser, també educadors, també està
dedicada a ells.

Perquè... Educar és ensenyar camins.

4 comentaris:

eva_yam ha dit...

aisssssss que bonica!! m'has fet emocionar!!!!!!!!!!
gràcies per compartir-la!!!!!!!!
petonetssssssss

Montse ha dit...

Que bonic Mª Josë !!!!!! ´jo tambe m'emocionat petonets guapa

enric ha dit...

Una història preciosa!!!!
La veritat es que sou uns professionals poc reconeguts per la vostra gran tasca. I es que ni més ni menys, la vostra feina es sembrar pel dia de demà que hi puguin haver força floretes de tots els colors.
Una abraçada!

Unknown ha dit...

Molt bo ! estic amb El meu compi Enric de que els mestres sóu un colectiu amb una feina importantissima . salutacions