CUAL GRITAN ESTOS MALDITOS...
"Cuál gritan esos malditos!
¡Pero mal rayo me parta
si, en concluyendo la carta,
no pagan caros sus gritos"
No hi havia any que no recités aquests versos del ”Juan Tenorio”, quan fa molts anys feien sempre per Tots Sants aquesta obra per la tele, no se la podia perdre i l’anava recitant al mateix temps que els actors, jo crec que se la sabia tota de memòria i nosaltres, la seva estimada família rèiem i rèiem i li dèiem: ja hi tornem a ser!, no se li oblida mai!
"Por donde quiera que fui,
la razón atropellé
la virtud escarnecí,
a la justicia burlé
y a las mujeres vendí.
Yo a las cabañas bajé,
yo a los palacios subí,
yo los claustros escalé
y en todas partes dejé
memoria amarga de mí"
L’he tornat a sentir per la tele i com cada any, sobre tot des de que no li sento a ell, m’ha fet un pessigolleig el cor i se m’ha posat un nus a la gola.
"Aquí está don Juan Tenorio
para quien quiera algo de él."
I després feia una cara especial, es girava cap a la mama i li recitava:
"Ah! ¿No es verdad, ángel de amor,
que en esta apartada orilla
más pura la luna brilla
y se respira mejor?
Esta aura que vaga, llena
de los sencillos olores
de las campesinas flores
que brota esa orilla amena:
esa agua limpia y serena
que atraviesa sin temor
la barca del pescador
que espera cantando el día,
¿no es cierto, paloma mía,
que estás respirando amor?"
Quina imatge més bonica i tendra que tinc en el meu record!
El mes d’octubre és el temps dels rovellons que anava a buscar amb il•lusió, tant si en trobava com si no, és el temps de les olives amb sosa que ell anava a collir per tal que la seua dona, la mama, les preparés com només ella sap, el mes de preparar els panellets, ajudant a guarnir-los fins que li feien mal les seues delicades mans, el mes del seu estimat Tenorio …i el mes que ens va deixar, ja fa sis anys.
T'ESTIMO I T'ENYORO PAPA!
PER MOLTS ANYS
Avui dia 5 d'agost fa uns quants anys que va nèixer la petita de casa nostra, la Eva. PER MOLTS ANYS!!!
UNA BONICA HISTÒRIA
El seu nom era Anna i cada any a l’iniciar el curs de 5è els hi deia als seus alumnes que els estimava a tots per igual.
Però enguany hauria de dir una mentida, perquè a la primera fila hi havia mal assegut i amb cara de no entendre res el famós Joan Carles.
La senyoreta Anna havia observat en Joan Carles des de l’any anterior i havia notat que no jugava amb els altres nens, que la seva roba estava molt descuidada i que la seva higiene no era tot el correcta que hauria de ser.
A l’escola on treballava la senyoreta Anna era habitual revisar l’ historial de cada nen a l’inici del curs, però ella per mandra va deixar el del Joan Carles per a l’últim.
Quan ja van estar tots revisats va llegir el d’en Joan Carles ... i es va endur una sorpresa majúscula
La Professora de primer curs va escriure...”En Joan Carles és un nen molt brillant, alegre i treballador amb un somriure encantador. Fa els seus treballs amb gran polidesa i té molt bones maneres... És un plaer tenir-lo a la classe.”
La mestra de segon havia escrit: “En Joan Carles és un excel•lent estudiant i es porta molt bé amb els companys, encara que últimament està força preocupat per la seva mare que té una malaltia incurable i l’ambient de casa segur que deu ser bastant difícil.”
La mestra de tercer havia escrit: ”La mare d’en Joan Carles s’ha mort i ha sigut molt dur per a ell. El seu pare està ensorrat i no mostra gaire interès pel seu fill. El nen intenta fer el que pot però si l'ambient de casa no canvia, amb tota seguretat l'afectarà negativament en el seu desenvolupament acadèmic i personal.
La mestra de quart curs havia escrit:”En Joan Carles està molt endarrerit en relació als seus companys i no te cap interès per l’escola. No té gaires amics i moltes vegades es queda adormit a classe.”
La senyoreta Anna se’n havia adonat del problema i estava enfadada amb ella mateixa i penedida de no haver revisat amb anterioritat els informes. Encara es va sentir pitjor quan els seus alumnes li van portat els petits regals de Nadal embolicats en preciosos paquetets de colors i en Joan Carles es va presentar amb un paquet lleig i embolicat amb paper de diari.
Els nens reien del regal del Joan Carles, però la srta Anna el va obrir amb la mateixa cura i il•lusió que els altres. Dins hi havia una ampolleta de perfum mig buida.
La senyoreta Anna va aturar les burles dels nens i va lloar el flascó a la vegada que es perfumava una mica el coll.
En Joan Carles es va quedar aquell dia al final de classe el temps suficient per dir-li...
“Senyoreta Anna, avui fa la mateixa olor que la meva mare”.
Desprès de què el nen va marxar, l’Anna va plorar una bona estona.
Des d’aquell dia les matemàtiques, la llengua o la geografia van deixar de ser el més important en aquella classe.
El més important varen ser els nens i les nenes, i sobre tot en Joan Carles.
Al finalitzar el cicle, després de tenir l’Anna de tutora els dos cursos, en Joan Carles s’havia transformat i era un dels alumnes més brillants del grup.
Sis anys més tard, en acabar la secundària, en Joan Carles va anar a veure a la senyoreta Anna i entre bromes i records li va dir:
“Gràcies senyoreta Anna per creure en mi, per ensenyar-me, per fer-me sentir important, per estimar-me. ".
Emocionada la senyoreta Anna va contestar:
“T’equivoques... vas ser tu qui em vas ensenyar a mi el més important de la meva professió”.
35 anys junts (1976-2011)
Demà és el dia de Sant Jaume i és una data que sempre m'ha agradat recordar.
Tal dia com avui de fa 35 anys vaig ser una de les "damisel·les" de les Festes del Barri i entre tots els possibles acompanyants per anar fins l'escenari, em va tocar el que menys coneixia i el presentador va dir que semblàvem una parella de nuvis!.
Bé, des d'aquell dia que anem agafats del braç, quina cara d'antics i jovenets al mateix temps que fem, però ja se sap els anys passen i el temps no perdona.
ÉS L’HORA DE SER FELIÇ!
El dia 11 de juliol vam celebrar el nostre 30è aniversari de noces i vam anar a passar el cap de setmana a l’Hotel Can Boix de Peramola, un lloc on l’entorn natural ha creat un paisatge únic, en plena natura en mig de les serres pirinenques a la comarca de l’Alt Urgell. Ha estat una experiència fantàstica, l’hotel, les instal•lacions, el personal, la cuina, l’atenció… tot perfecte! I com a “fi de festa” la sorpresa de la ampolla de “champagne” en arribar a la nit a l’habitació!
Gràcies a Marc i Cristina!!!
Gràcies a Marc i Cristina!!!
EL POMER
Fa molt temps existia un enorme pomer. Un nen petit l’ estimava molt i tots els dies jugava al voltant d'ell. Grimpava a l'arbre i el li donava ombra. Estimava a l'arbre i l'arbre estimava al nen.
Va passar el temps i el nen petit va créixer i mai més va tornar a jugar al voltant de l'enorme arbre.
Un dia el noi va tornar a l'arbre i va sentir que l'arbre li deia trist:
"Véns a jugar amb mi?" però el noi va contestar "Ja no sóc el nen d'abans que jugava al voltant d'enormes arbres. El que ara vull són joguines i necessito diners per comprar-les".
"Ho sento, va dir l'arbre, però no tinc diners... Et suggereixo que prenguis totes les meves pomes i les venguis. D'aquesta manera tu obtindràs els diners per a les teves joguines".
El noi es va sentir molt feliç.
Va prendre totes les pomes i va obtenir els diners i l'arbre va tornar a ser feliç.
Però el noi mai va tornar després d'obtenir els diners i l'arbre va tornar a estar trist.
Un temps després, el noi va tornar i l'arbre es va mostrar feliç i li va preguntar:
"Véns a jugar amb mi?" "No tinc temps per jugar, he de treballar per a la meva família. Necessito una casa per compartir amb la meva esposa i fills.
Pots ajudar-me?"... " Ho sento, però no tinc una casa, però...tu pots tallar les meves branques i construir la teua casa".
El jove va tallar totes les branques de l'arbre i això va fer feliç novament a l'arbre, però el jove mai més va tornar des d'aquesta vegada i l'arbre va tornar a estar trist i solitari.
Cert dia d'un càlid estiu, l'home va tornar i l'arbre estava encantat. "Véns a jugar amb mi? li va preguntar l'arbre. L'home va contestar "Estic trist i tornant-me vell. Vull un vaixell per navegar i descansar. Pots donar-me’n un?". L'arbre va contestar: "Usa el meu tronc perquè puguis construir-lo i així puguis navegar i ser feliç". L'home va tallar el tronc i va construir el seu vaixell. Després se’n va anar a navegar per un llarg temps.
Finalment va tornar després de molts anys i l'arbre li va dir: "Ho sento molt, però ja no tinc res que donar-te ni tan sols pomes". L'home va replicar "No tinc dents per mossegar, ni força per escalar... Ara per ara ja sóc vell".
Llavors l'arbre amb llàgrimes en els seus ulls li va dir, "Realment no puc donar-te res.... l'única cosa que em queda són les meves arrels mortes". I l'home va contestar: "Jo no necessito molt ara, solament un lloc per descansar.
Estic tan cansat després de tants anys". "Bé, les velles arrels d'un arbre, són el millor lloc per recolzar-se i descansar. Vine, asseu-te amb mi i descansa".
L'home es va asseure al costat de l'arbre i aquest feliç i content va somriure amb llàgrimes.
Aquesta pot ser la història de cadascun de nosaltres. L'arbre són els nostres pares. Quan som nens, els estimem i juguem amb el pare i la mare...
Quan creixem els deixem .....només tornem a ells quan els necessitem o tenim problemes... No importa el que sigui, ells sempre estan allí per donar-nos tot el que puguin i fer-nos feliços. Tu pots pensar que el noi és cruel amb l'arbre, però és així com nosaltres tractem als nostres pares...
VALOREM ALS NOSTRES PARES MENTRE ELS TINGUEM AL NOSTRE COSTAT I SI JA NO HI SÓN, QUE LA FLAMA DEL SEU AMOR VISQUI PER SEMPRE EN EL TEU COR I EL SEU RECORD ET DONI FORÇA QUAN ESTÀS CANSAT...
ÀNIMS PER TOTS ELS MESTRES QUE ENS ESTIMEM MOLT EL NOSTRE OFICI!
És un diari d'una mestra anònima... llegiu sense mandra: és llarg però val la pena.
Un dia qualsevol en una aula de 25 alumnes de 3 o 4 anys.
Entren en "semi fila" perquè es despisten, es deixen anar, alguns se’n tornen cap a la porta perquè no volen entrar, ..., els acaricies, intentes calmar-los i estires d'ells fins l'aula.
"Que “monos”, que guapets que són, petites personetes aprenent a descobrir el món".
Trec la majoria de les jaquetes perquè ells sols no són capaços, per als seus pares, que només en tenen un a casa, és més ràpid treure-li que ensenyar-li a que ho faci sol, i a sobre de la jaqueta porten embolicada una gran bufanda, gorra i guants que cal guardar a les butxaques o a les motxilles de cada un amb cura no fos cas que es perdin i la mare t'ho recrimini durant tota la setmana. Perquè encara que en la reunió de principi de curs es diu ben clar que totes les peces de vestir han d'anar amb nom ... Per a què?, Ja s'encarregarà la mestra de recordar de quin nen és cada cosa, total ..., només són 25 nens x 2 guants + 25 bufandes + 25 bossetes de l'esmorzar + 25 gorres ..., quan comences a associar "els de Piolín són els de Marta", "Hello Kity de Maria "...., arriba el canvi de temps i. .., torna a començar.
Bossetes amb l'esmorzar per terra, uns asseguts al seu lloc, altres corrent per l'aula. Es posa ordre aixecant la veu i picant de mans. Les 9.20, per fi s'han assegut tots, moment de calma, fem assemblea, repeteixo més de 20 vegades que per parlar cal aixecar la mà, cal respectar el torn, uns escolten, altres estan en el seu món i altres, després del gran bol de cereals d'esmorzar que els han posat a casa senten la crida de la selva.
A la meitat de l'assemblea 4 nens s'aixequen perquè volen fer "caca". Segons van acabant cal ajudar-los a netejar-se el culet, que no en saben (Una altra cosa que seria molt més fàcil d'aprendre a casa però...els seus ocupadíssims pares no han tingut temps) i s'omplen roba, mans, bany i a un altre company si s’apropa massa.
Per fi has aconseguit que escoltin "que monos", com van aprenent ,..., cantem cançons, expliquen les seves aventures, veiem un llibre sorprenent que ha portat Pau de casa amb imatges precioses del tema que estem treballant ...
Comencem el treball per racons, es viu un moment de calma, juguen, experimenten, aprenen, comparteixen ,..., els mires i penses ... "Estan feliços, per a menjar-se'ls" ... i al moment "et penedeixes de no haver-te menjat a algú!", s'aixequen, li prenen el material a un altre company, crit, agressió, plors, ... nen a la cadira de pensar. Així un darrere l'altre, plor, ... netejo mocs, netejo mocs.
Per recollir el material jo ho demano, jo ho torno a demanar, jo toco el xiulet, jo toco el tambor i dono cops i acabo cridant: a recollir!, a ordenar cada cosa al seu lloc!, al mateix temps que vaig agafant coses del terra i uns quants m’ imiten mentre altres miren estranyats, que deuen pensar!... "Recollir", si això a casa sempre ho fan els meus pares, perquè ho he de fer a l'escola? "
Hora del lavabo, per grups es renten les mans i van al bany. Repartiment de sabó, repartiment de tovalloles, repartiment de paper higiènic, alguns són super autònoms, es nota que ho fan sovint, altres ... un empenyerà perquè anava el primer, un posa el ditet a l'aixeta, aigua per tot arreu, pipí fora, ...
Esmorzars: obre'm el suc, se m'ha vessat el suc, un iogurt obert a terra, galetes trepitjades, jo no vull pa, a mi això no m'agrada, a casa mai ho menjo, la mare ha dit que a veure si a l'escola aprenc a menjar-ho, però a mi no m'agrada, plors, me’n vull anar amb la meva mare, senyoreta pela’m la pera que la meva mare no ha tingut temps ("total, ja ho farà la mestra que només té 24 nens més a l'aula ") i netejo mocs...
I ara, “fulanito” ha vomitat ....
Què faig?, Deixo sols els 24 nens i nenes mentre vaig a buscar serradures i a canviar-li la roba i a cridar els pares del que està malalt ... Socors!!
Recollim i 15 minuts per tornar a posar les jaquetes. Pati i mares/pares i avis/àvies a la tanca vigilant que els seus fills/es no els passi res, perquè els mestres, per a què estem?
Mocs, pipi, “fulanito” m'ha pegat, “menganito” no et pugis a l'arbre, “periquito” no mosseguis, les pedres no es xuclen, la sorra no es menja, netejo mocs, netejo mocs ...
El petit Lluis s'acosta i et diu "Senyoreta, et puc dir una cosa?, Ets molt maca" "Per menjar-se'l!"
Volta a la classe, pengem jaquetes als penjadors, netejo cares amb tovalloletes, mans amb aigua i sabó, i tornada a la tasca: no es pinta en el full del company, els papers a la paperera...
Hora de la sortida: la família amuntegada a la porta perquè el seu fill/a surti el primer, em demanen explicacions de per què s’ha tret la crosta del front, un altre diu que s'ha raspat el dit amb el terra, un altre que no s'ha pres el suc, una altra mare preocupada perquè el nen ha begut poca aigua, i una altra perquè el seu nen ha sortit de classe amb mocs, una bufanda que no apareix, un guant perdut des de la setmana passada, una ampolla d'aigua que no és seva, ... I el nom?, tenia posat el nom? ...
Arribo a casa, la boca seca perquè no he pensat o millor dit no he tingut temps de beure aigua, i una veïna tafanera, que em diu, ehhh ja fins demà !..., que poc treballeu els mestres !!!...
És clar, perquè la preparació de la classe i el material del dia següent m'ho ha buscat i elaborat ella o el seu marit.
I quan sempre sents el mateix en relació al nostre treball, del bé que es viu, de les vacances, de la sort que tenim de poder estar criant els seus fills quan ells estan despreocupats dels seus fills, penses: i atès que les universitats accepten matrícules de nous alumnes, tan absurda és la gent per no estudiar i tractar d'aconseguir el treball dels seus somnis, on sense fer res et paguen i sempre estàs de vacances?
Així amb 67 no, amb 80 podríem jubilar i tan frescos.
Encara sort que sempre hi ha un "petit Lluis" que sembla que endevina el moment en què necessites escoltar unes paraules d'ànim.
QUE GUAPA ESTÀS AVUI SENYORETA!, T'ESTIMO MOLT!!!
Un dia qualsevol en una aula de 25 alumnes de 3 o 4 anys.
Entren en "semi fila" perquè es despisten, es deixen anar, alguns se’n tornen cap a la porta perquè no volen entrar, ..., els acaricies, intentes calmar-los i estires d'ells fins l'aula.
"Que “monos”, que guapets que són, petites personetes aprenent a descobrir el món".
Trec la majoria de les jaquetes perquè ells sols no són capaços, per als seus pares, que només en tenen un a casa, és més ràpid treure-li que ensenyar-li a que ho faci sol, i a sobre de la jaqueta porten embolicada una gran bufanda, gorra i guants que cal guardar a les butxaques o a les motxilles de cada un amb cura no fos cas que es perdin i la mare t'ho recrimini durant tota la setmana. Perquè encara que en la reunió de principi de curs es diu ben clar que totes les peces de vestir han d'anar amb nom ... Per a què?, Ja s'encarregarà la mestra de recordar de quin nen és cada cosa, total ..., només són 25 nens x 2 guants + 25 bufandes + 25 bossetes de l'esmorzar + 25 gorres ..., quan comences a associar "els de Piolín són els de Marta", "Hello Kity de Maria "...., arriba el canvi de temps i. .., torna a començar.
Bossetes amb l'esmorzar per terra, uns asseguts al seu lloc, altres corrent per l'aula. Es posa ordre aixecant la veu i picant de mans. Les 9.20, per fi s'han assegut tots, moment de calma, fem assemblea, repeteixo més de 20 vegades que per parlar cal aixecar la mà, cal respectar el torn, uns escolten, altres estan en el seu món i altres, després del gran bol de cereals d'esmorzar que els han posat a casa senten la crida de la selva.
A la meitat de l'assemblea 4 nens s'aixequen perquè volen fer "caca". Segons van acabant cal ajudar-los a netejar-se el culet, que no en saben (Una altra cosa que seria molt més fàcil d'aprendre a casa però...els seus ocupadíssims pares no han tingut temps) i s'omplen roba, mans, bany i a un altre company si s’apropa massa.
Per fi has aconseguit que escoltin "que monos", com van aprenent ,..., cantem cançons, expliquen les seves aventures, veiem un llibre sorprenent que ha portat Pau de casa amb imatges precioses del tema que estem treballant ...
Comencem el treball per racons, es viu un moment de calma, juguen, experimenten, aprenen, comparteixen ,..., els mires i penses ... "Estan feliços, per a menjar-se'ls" ... i al moment "et penedeixes de no haver-te menjat a algú!", s'aixequen, li prenen el material a un altre company, crit, agressió, plors, ... nen a la cadira de pensar. Així un darrere l'altre, plor, ... netejo mocs, netejo mocs.
Per recollir el material jo ho demano, jo ho torno a demanar, jo toco el xiulet, jo toco el tambor i dono cops i acabo cridant: a recollir!, a ordenar cada cosa al seu lloc!, al mateix temps que vaig agafant coses del terra i uns quants m’ imiten mentre altres miren estranyats, que deuen pensar!... "Recollir", si això a casa sempre ho fan els meus pares, perquè ho he de fer a l'escola? "
Hora del lavabo, per grups es renten les mans i van al bany. Repartiment de sabó, repartiment de tovalloles, repartiment de paper higiènic, alguns són super autònoms, es nota que ho fan sovint, altres ... un empenyerà perquè anava el primer, un posa el ditet a l'aixeta, aigua per tot arreu, pipí fora, ...
Esmorzars: obre'm el suc, se m'ha vessat el suc, un iogurt obert a terra, galetes trepitjades, jo no vull pa, a mi això no m'agrada, a casa mai ho menjo, la mare ha dit que a veure si a l'escola aprenc a menjar-ho, però a mi no m'agrada, plors, me’n vull anar amb la meva mare, senyoreta pela’m la pera que la meva mare no ha tingut temps ("total, ja ho farà la mestra que només té 24 nens més a l'aula ") i netejo mocs...
I ara, “fulanito” ha vomitat ....
Què faig?, Deixo sols els 24 nens i nenes mentre vaig a buscar serradures i a canviar-li la roba i a cridar els pares del que està malalt ... Socors!!
Recollim i 15 minuts per tornar a posar les jaquetes. Pati i mares/pares i avis/àvies a la tanca vigilant que els seus fills/es no els passi res, perquè els mestres, per a què estem?
Mocs, pipi, “fulanito” m'ha pegat, “menganito” no et pugis a l'arbre, “periquito” no mosseguis, les pedres no es xuclen, la sorra no es menja, netejo mocs, netejo mocs ...
El petit Lluis s'acosta i et diu "Senyoreta, et puc dir una cosa?, Ets molt maca" "Per menjar-se'l!"
Volta a la classe, pengem jaquetes als penjadors, netejo cares amb tovalloletes, mans amb aigua i sabó, i tornada a la tasca: no es pinta en el full del company, els papers a la paperera...
Hora de la sortida: la família amuntegada a la porta perquè el seu fill/a surti el primer, em demanen explicacions de per què s’ha tret la crosta del front, un altre diu que s'ha raspat el dit amb el terra, un altre que no s'ha pres el suc, una altra mare preocupada perquè el nen ha begut poca aigua, i una altra perquè el seu nen ha sortit de classe amb mocs, una bufanda que no apareix, un guant perdut des de la setmana passada, una ampolla d'aigua que no és seva, ... I el nom?, tenia posat el nom? ...
Arribo a casa, la boca seca perquè no he pensat o millor dit no he tingut temps de beure aigua, i una veïna tafanera, que em diu, ehhh ja fins demà !..., que poc treballeu els mestres !!!...
És clar, perquè la preparació de la classe i el material del dia següent m'ho ha buscat i elaborat ella o el seu marit.
I quan sempre sents el mateix en relació al nostre treball, del bé que es viu, de les vacances, de la sort que tenim de poder estar criant els seus fills quan ells estan despreocupats dels seus fills, penses: i atès que les universitats accepten matrícules de nous alumnes, tan absurda és la gent per no estudiar i tractar d'aconseguir el treball dels seus somnis, on sense fer res et paguen i sempre estàs de vacances?
Així amb 67 no, amb 80 podríem jubilar i tan frescos.
Encara sort que sempre hi ha un "petit Lluis" que sembla que endevina el moment en què necessites escoltar unes paraules d'ànim.
QUE GUAPA ESTÀS AVUI SENYORETA!, T'ESTIMO MOLT!!!
MIG SEGLE!
En mig segle he après... Que la millor escola del món està als peus d'una persona gran.
En mig segle he après... Que ser amable és més important que tenir raó.
En mig segle he après... Que sota la dura closca amb què es cobreix cadascú, hi ha una persona que vol ser acceptada i apreciada.
En mig segle he après... Que ignorar els fets no els fa canviar.
En mig segle he après... Que quan allotges amargor, la felicitat atraca en un altre port.
En mig segle he après... Que amor, i no temps, és el que cura les ferides.
En mig segle he après... Que les nostres paraules han de ser dolces i tendres, per si algun dia ens les haguéssim de menjar.
En mig segle he après... Que un somriure és una forma molt barata de millorar la nostra aparença.
En mig segle he après... Que és millor donar consells sol en dues ocasions: Quan t'ho demanen o en cas de perill de vida.
En mig segle he après... Que la vida és dura, però que jo puc ser-ho encara més.
En mig segle he après... Que tot el món vol ser al cim de la muntanya, quan tota la felicitat es troba en la pujada.
En mig segle he après... Que són aquestes petites coses de cada dia el que fan que la vida es converteixi en una cosa tan espectacular.
En mig segle he après... Que tots necessitem tenir amics per realitzar bogeries fins i tot en les situacions mes serioses de la nostra vida.
La felicitat és com una papallona que sempre se'ns escapa, però si ens asseiem i romanem quiets es posarà en nosaltres.
UNA PREGUNTA AL DALAI LAMA
Que li sorprèn més de la humanitat?
I ell va respondre . . .
Els homes . . .
Perquè perden la salut per a guanyar diners, després perden els diners per a recuperar la salut.
I per pensar ansiosament en el futur no gaudeixen el present, pel que no viuen ni el present ni el futur.
I viuen com si no haguessin de morir mai . . . I moren com si mai haguessin viscut.
PER A TOTES LES PERSONES AMB SENSIBILITAT DISPOSADES A REFLEXIONAR SOBRE ELLES MATEIXES.
Hi ha un dia en què les coses deixen de ser com han estat fins ara.
Et preguntes on han quedat aquells somnis de joventut i t’adones que el temps comença a passar massa depressa.
Que la teva vida ha entrat en una certa monotonia i vols trobar noves il•lusions.
Ara és un bon moment per tornar a néixer! Un bon moment per a la definitiva revolució interior.
De redescobrir els nous temps, els temps de les persones.
De recordar que les coses importants continuen passant per un forat molt petit.
De no oblidar que la terra és meravellosa.
De no oblidar que la terra és gran, prou gran perquè hi capiguem tots.
D’il•lusionar-nos i aprendre de les nostres diferències.
De trobar la bellesa en una piga.
De notar l’aire a la cara.
De tornar a fer volar l’estel dels nostres somnis.
De fer ara la col•lecció d’elefants que mai vas començar.
De córrer fins atrapar la línia de l’horitzó.
De tornar a ser petits per jugar amb coses petites. I de saber escoltar en els ulls dels més grans.
D’entrar de nou al llit saltant d’alegria.
De l’alegria de viure.
De guanyar temps per a les coses que realment ens importen. I tornar a omplir el carro de noves il•lusions.
Per a tot això jo tinc la resposta:
PENSA, REFLEXIONA...ESTIMA!
Pep Valls. Igualada 2010
UNA HISTÒRIA AMB MISSATGE
Un home agafava cada dia l'autobús per anar al treball
Una parada després, una velleta pujava a l'autobús i s'asseia al costat de la finestra. La velleta obria una bossa i durant tot el trajecte, anava llençant alguna cosa per la finestra,
Sempre feia el mateix i un dia, intrigat, l'home li va preguntar que era el que llençava per la finestra.
- Són llavors! - li va dir la velleta –
- Llavors? Llavors de què?
- De flors. És que miro enfora i és tot tan buit...
- M'agradaria poder viatjar veient flors durant tot el camí. Veritat que seria bonic?
- Però les llavors cauen a sobre de l'asfalt, les aixafen els cotxes, se les mengen els ocells...
- Creu que les seves llavors germinaran al costat del camí?
- Segur que sí. Encara que algunes se'n perdin, alguna acabarà a la cuneta i, amb el temps, brotarà.
- Però...Tardaran en créixer, necessiten aigua...
- Jo faig el que puc fer. Ja vindran els dies de pluja!
- La velleta va seguir amb el seu treball...
- I l'home va baixar de l'autobús per anar a treballar, pensant que aquella dona havia perdut una mica el cap .
- Uns mesos després...anant al treball, l'home, en mirar per la finestra va veure tot el camí ple de flors... Tot el que veia era un colorit i florit paisatge!
Va recordar la velleta, però feia dies que no l'havia vist.
Va preguntar al conductor :
- La velleta de les llavors?
- Doncs, ja fa un mes que va morir.
L'home va tornar al seu seient i va continuar mirant el paisatge.
- Les flors han brotat, es va dir, però de què li ha servit la seva feina? No ha pogut veure la seva obra.
De sobte, va sentir el riure d'un nen petit. Una nena assenyalava entusiasmada les flors...
- Mira, pare! Mira quantes flors!
Veritat que no fa falta explicar molt el sentit d'aquesta història?
La velleta de la nostra història havia fet el seu treball, i va deixar la seva herència a tots els que la poguessin rebre, a tots els que poguessin contemplar-la i ser més feliços.
Diuen que aquell home, des d'aquell dia, fa el viatge de casa al treball amb una bossa de llavors que...
Aquesta història, està dedicada a tots aquells mestres, educadors, professionals de l'ensenyament, que, avui, més que mai, no poden veure com creixen les llavors plantades, les esperances sembrades al cor dels alumnes que omplen les seves classes.
I com els pares són, o haurien de ser, també educadors, també està
dedicada a ells.
Perquè... Educar és ensenyar camins.
Una parada després, una velleta pujava a l'autobús i s'asseia al costat de la finestra. La velleta obria una bossa i durant tot el trajecte, anava llençant alguna cosa per la finestra,
Sempre feia el mateix i un dia, intrigat, l'home li va preguntar que era el que llençava per la finestra.
- Són llavors! - li va dir la velleta –
- Llavors? Llavors de què?
- De flors. És que miro enfora i és tot tan buit...
- M'agradaria poder viatjar veient flors durant tot el camí. Veritat que seria bonic?
- Però les llavors cauen a sobre de l'asfalt, les aixafen els cotxes, se les mengen els ocells...
- Creu que les seves llavors germinaran al costat del camí?
- Segur que sí. Encara que algunes se'n perdin, alguna acabarà a la cuneta i, amb el temps, brotarà.
- Però...Tardaran en créixer, necessiten aigua...
- Jo faig el que puc fer. Ja vindran els dies de pluja!
- La velleta va seguir amb el seu treball...
- I l'home va baixar de l'autobús per anar a treballar, pensant que aquella dona havia perdut una mica el cap .
- Uns mesos després...anant al treball, l'home, en mirar per la finestra va veure tot el camí ple de flors... Tot el que veia era un colorit i florit paisatge!
Va recordar la velleta, però feia dies que no l'havia vist.
Va preguntar al conductor :
- La velleta de les llavors?
- Doncs, ja fa un mes que va morir.
L'home va tornar al seu seient i va continuar mirant el paisatge.
- Les flors han brotat, es va dir, però de què li ha servit la seva feina? No ha pogut veure la seva obra.
De sobte, va sentir el riure d'un nen petit. Una nena assenyalava entusiasmada les flors...
- Mira, pare! Mira quantes flors!
Veritat que no fa falta explicar molt el sentit d'aquesta història?
La velleta de la nostra història havia fet el seu treball, i va deixar la seva herència a tots els que la poguessin rebre, a tots els que poguessin contemplar-la i ser més feliços.
Diuen que aquell home, des d'aquell dia, fa el viatge de casa al treball amb una bossa de llavors que...
Aquesta història, està dedicada a tots aquells mestres, educadors, professionals de l'ensenyament, que, avui, més que mai, no poden veure com creixen les llavors plantades, les esperances sembrades al cor dels alumnes que omplen les seves classes.
I com els pares són, o haurien de ser, també educadors, també està
dedicada a ells.
Perquè... Educar és ensenyar camins.
De mare només n'hi ha una...per sort.
Per culpa de l'atzar o d'una relliscada, qualsevol dona pot convertir-se en mare. La naturalesa l'ha dotat de "l'instint maternal" amb la finalitat de preservar l'espècie. Si no fos per això, el que ella faria en veure aquesta criatura minúscula, arrugada i cridanera, seria llençar-la a les escombraries. Però gràcies a "l'instint maternal" la mira embadalida, la troba preciosa i es disposa a cuidar-la fins que compleixi almenys 21 anys.Ser mare és considerar que és molt més noble sonar nassos i rentar bolquers, que acabar els estudis, triomfar en una carrera o mantenir-se prima.
És exercir la vocació sense parar, sempre amb la cantaleta que es rentin les dents, se’n vagin a dormir aviat, treguin bones notes, no fumin, prenguin llet...
És preocupar-se de les vacunes, la neteja de les orelles, els estudis, les paraulotes, els nuvis/xicots i les núvies/xicotes; sense ofendre's quan la fan callar o li tanquen la porta als nassos.
És quedar-se desperta esperant que torni el fill o la filla de la festa i, quan arriba fer-se l'adormida per no fastiguejar.
És tremolar quan el fill/a va amb moto, s'afaita, s'enamora, es presenta a exàmens o li treuen les amígdales.
És plorar quan veu els nens i les nenes contents i contentes i estrènyer les dents i somriure quan els veu patint.
És plorar quan veu els nens i les nenes contents i contentes i estrènyer les dents i somriure quan els veu patint.
És servir de mainadera, mestra, xofer, cuinera, bugadera, metgessa, policia, confessora i mecànica, sense cobrar cap sou.
És lliurar el seu amor i el seu temps sense esperar que li ho agraeixin. És dir, que "són coses de l'edat" quan l'envien a pastar fang.
Mare és algú que ens estima i ens cuida tots els dies de la seva vida i que plora d'emoció perquè un la recorda una vegada a l'any: el Dia de la Mare.
Mare és algú que ens estima i ens cuida tots els dies de la seva vida i que plora d'emoció perquè un la recorda una vegada a l'any: el Dia de la Mare.
El pitjor defecte que tenen les mares és que es moren abans que un arribi a retribuir-les part del que han fet.
El deixen a un desvalgut, culpable i irremisiblemente orfe.
Per sort n'hi ha una de sola.
Perquè ningú no aguantaria el dolor de perdre-la dues vegades.
Isabel Allende
UNA MIGDIADA DE DOTZE ANYS
Article d'opinió de Carles Capdevila.
Publicat al Diari Avui. 25 d'octubre de 2009.
Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.
N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.
Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d’adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.
Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.
Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col•legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.
8 DE MARÇ. DIA DE LA DONA TREBALLADORA
“El dia que l’home es va apoderar del llenguatge, es va apoderar del llenguatge i de la vida.
Al fer-ho ens va silenciar…Jo diria que la gran revolució d’aquest segle és que les dones recuperin la veu. “
Marcela Serrano (1951- ). Novel·lista xilena, autora del llibre ” Nosaltres que ens estimem tant”
Al fer-ho ens va silenciar…Jo diria que la gran revolució d’aquest segle és que les dones recuperin la veu. “
Marcela Serrano (1951- ). Novel·lista xilena, autora del llibre ” Nosaltres que ens estimem tant”
Et trobarem a faltar!
Maria, et vaig conèixer personalment quan vas venir a Flix des de Romania, per les festes de Nadal l’any 2003, mai havia vist una persona tan contenta i satisfeta de poder veure com les seues filles Cristina i Bianca i els seus gendres Dan i Cristian es trobaven tan bé a Flix, amb molts amics que els hem estimat des del primer dia perquè s’han fet estimar.
Recordo especialment el sopar del fi d’any del 2003, el primer que vam celebrar junts, no entenies res del que et deiem, però el teu somriure ho deia tot, la teua mirada i la d’Aurel, el teu marit, eren tot un poema, no calien paraules.
Després vas tornar cap a Romania peró quan va néixer el teu nét, l’Eric, vas tornar per quedar-te aquí, a Flix, amb tots nosaltres, al començament no parlaves massa però sempre tenies el somriure a punt i els dos petons i l’abraçada cada cop que ens véiem.
A poc a poc et vas anar relacionant amb molta gent del poble, sobre tot ajudant a la teva filla Bianca a la Llar dels Jubilats i portant el teu nét Eric a l’escola. Tothom et coneixia i t’apreciava.
Et trobaré a faltar cada matí, entre mig de totes les cares que veig quan entrem a l’escola, buscaré el teu somriure, era especial per a mí.
INTERESSANT PERÒ PREOCUPANT !
“En el món actual s’està invertint cinc vegades més en medicaments per a la virilitat masculina i silicona per a les dones que en guarir l’Alzheimer. En qüestió d’uns quants anys tindrem velles amb grans mamelles i vells amb penis ben durs, però cap d’ells recordaran per a què serveixen”.
Dr. Drauzio Varella (oncóleg brasiler i Nobel de literatura)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
