Fa molt temps existia un enorme pomer. Un nen petit l’ estimava molt i tots els dies jugava al voltant d'ell. Grimpava a l'arbre i el li donava ombra. Estimava a l'arbre i l'arbre estimava al nen.
Va passar el temps i el nen petit va créixer i mai més va tornar a jugar al voltant de l'enorme arbre.
Un dia el noi va tornar a l'arbre i va sentir que l'arbre li deia trist:
"Véns a jugar amb mi?" però el noi va contestar "Ja no sóc el nen d'abans que jugava al voltant d'enormes arbres. El que ara vull són joguines i necessito diners per comprar-les".
"Ho sento, va dir l'arbre, però no tinc diners... Et suggereixo que prenguis totes les meves pomes i les venguis. D'aquesta manera tu obtindràs els diners per a les teves joguines".
El noi es va sentir molt feliç.
Va prendre totes les pomes i va obtenir els diners i l'arbre va tornar a ser feliç.
Però el noi mai va tornar després d'obtenir els diners i l'arbre va tornar a estar trist.
Un temps després, el noi va tornar i l'arbre es va mostrar feliç i li va preguntar:
"Véns a jugar amb mi?" "No tinc temps per jugar, he de treballar per a la meva família. Necessito una casa per compartir amb la meva esposa i fills.
Pots ajudar-me?"... " Ho sento, però no tinc una casa, però...tu pots tallar les meves branques i construir la teua casa".
El jove va tallar totes les branques de l'arbre i això va fer feliç novament a l'arbre, però el jove mai més va tornar des d'aquesta vegada i l'arbre va tornar a estar trist i solitari.
Cert dia d'un càlid estiu, l'home va tornar i l'arbre estava encantat. "Véns a jugar amb mi? li va preguntar l'arbre. L'home va contestar "Estic trist i tornant-me vell. Vull un vaixell per navegar i descansar. Pots donar-me’n un?". L'arbre va contestar: "Usa el meu tronc perquè puguis construir-lo i així puguis navegar i ser feliç". L'home va tallar el tronc i va construir el seu vaixell. Després se’n va anar a navegar per un llarg temps.
Finalment va tornar després de molts anys i l'arbre li va dir: "Ho sento molt, però ja no tinc res que donar-te ni tan sols pomes". L'home va replicar "No tinc dents per mossegar, ni força per escalar... Ara per ara ja sóc vell".
Llavors l'arbre amb llàgrimes en els seus ulls li va dir, "Realment no puc donar-te res.... l'única cosa que em queda són les meves arrels mortes". I l'home va contestar: "Jo no necessito molt ara, solament un lloc per descansar.
Estic tan cansat després de tants anys". "Bé, les velles arrels d'un arbre, són el millor lloc per recolzar-se i descansar. Vine, asseu-te amb mi i descansa".
L'home es va asseure al costat de l'arbre i aquest feliç i content va somriure amb llàgrimes.
Aquesta pot ser la història de cadascun de nosaltres. L'arbre són els nostres pares. Quan som nens, els estimem i juguem amb el pare i la mare...
Quan creixem els deixem .....només tornem a ells quan els necessitem o tenim problemes... No importa el que sigui, ells sempre estan allí per donar-nos tot el que puguin i fer-nos feliços. Tu pots pensar que el noi és cruel amb l'arbre, però és així com nosaltres tractem als nostres pares...
VALOREM ALS NOSTRES PARES MENTRE ELS TINGUEM AL NOSTRE COSTAT I SI JA NO HI SÓN, QUE LA FLAMA DEL SEU AMOR VISQUI PER SEMPRE EN EL TEU COR I EL SEU RECORD ET DONI FORÇA QUAN ESTÀS CANSAT...
