EL TRIPLE FILTRE
A L'ANTIGA GRÈCIA, SÓCRATES, VA SER FAMÓS PER LA SEVA SAVIESA I PEL GRAN RESPECTE QUE PROFESSAVA A TOTS. UN DIA UN CONEGUT ES VA TROBAR AMB EL GRAN FILÒSOF I LI VA DIR:
_ Saps el que vaig escoltar sobre el teu amic ?
_Espera un minut, va replicar Sócrates. Abans de dir-me res, voldria que passessis un petit examen. Jo l'anomeno l'examen del triple filtre.
_Triple filtre ? , va preguntar l'altre .
_Correcte, va dir Sócrates. Abans que em parlis sobre el meu amic, pot ser una bona idea filtrar tres vegades el que diràs. És per això que l’anomeno l'"Examen del triple filtre"... El primer filtre és la VERITAT, estàs absolutament segur que el que em diràs és cert .
_ No, va dir l'home, realment només he sentit parlar sobre això i...
_ Bé, va dir Sócrates, llavors realment no saps si és cert o no. Ara permet-me aplicar el segon filtre, el filtre de la BONDAT. És bo el que em diràs del meu amic .
_ No, al contrari...
_Doncs, desitges dir-me una cosa dolenta d'ell, però no estàs segur que sigui cert. Però encara podria voler escoltar-ho perquè queda un filtre, el filtre de la UTILITAT. Em servirà d'alguna cosa saber el que em diràs del meu amic ?
_ No, la veritat que no.
_Bé, va concloure Sócrates. Si el que desitges dir-me no és cert, ni bo i fins i tot no m'és útil,... per a que voldria jo saber-ho ?
Usa aquest triple filtre cada vegada que sentis comentaris sobre algun dels teus amics propers i estimats, mai no perdis un amic per algun malentès o comentari sense fonament.
"...QUAN CREIES QUE JO NO ESTAVA MIRANT... "
Un missatge que tot pare, mare, avi, àvia, amics i amigues han de llegir recordant que els nens i les nenes estan atents al que fem i al què diem.Carta d’un/a nen/a:
Quan creies que jo no t’estava mirant.......et vaig veure penjar el meu primer dibuix a la nevera i vaig córrer a fer-ne un altre...
Quan creies que jo no t’estava mirant......et vaig veure posar aliment al platet del gat i vaig aprendre que és bo cuidar els animals...
Quan creies que jo no t’estava mirant......vaig veure llàgrimes sortir dels teus ulls i vaig aprendre que algunes vegades les coses fan mal, però que està bé plorar...
Quan creies que jo no t’estava mirant......et vaig veure fer les meves postres preferides i vaig aprendre que les coses petites són les que fan la vida especial....
Quan creies que jo no estava mirant......et vaig sentir donar-me el petó de bona nit i em vaig sentir estimat i protegit...
Quan creies que no t’estava mirant......et vaig veure donar el teu temps i els teus diners per ajudar a gent que no en tenia gens i vaig aprendre que els que tenen han d’ajudar als que no tenen.
Quan creies que no t’estava mirant...et vaig veure cuidar la nostra casa i a nosaltres i vaig aprendre que ens hem de cuidar del que ens ha estat donat.
Quan creies que no t’estava mirant......vaig aprendre de tu les lliçons de la vida que necessitava :...com ser una persona bona i productiva......com dir "molt" amb tan sols un somriure... ...et vaig mirar i vaig voler dir-te...
"GRÀCIES PER TOTES LES COSES QUE VAIG VEURE QUAN CREIES QUE JO NO T’ESTAVA MIRANT".
No ens oblidem...
TOTS NOSALTRES INFLUÏM EN LA VIDA DELS NENS I NENES QUE TENIM AL NOSTRE VOLTANT
Encara que pensem ...que no ens estan mirant...
TOTS NOSALTRES INFLUÏM EN LA VIDA DELS NENS I NENES QUE TENIM AL NOSTRE VOLTANT
Encara que pensem ...que no ens estan mirant...
Només qui és veritablement RIC (d’amor i sentiments) actua així…
Aquesta imatge prové d’un diari hindú i va arribar amb la següent llegenda:Només el qui és pobre procedeix amb tanta generositat. Llàstima que l’home no sigui sempre així.
L'habitació buida
Passejant pels blocs he trobat aquest fragment del llibre “Condició de pare” d’en Joan Barril, correspon al capítol “La ruta del salmó” i l’he trobat molt entendridor, a mi personalment m’ha emocionat i el vull compartir amb vosaltres. El dedico especialment als pares i mares, tot i que com a fills tots en podem gaudir.
"L'hem sentit com s'acostava cap a la nostra cambra. Primer ha estat el grinyol del seu llit, després l'espetec del pany de la porta, la suau fregadissa del dors de la mà temptejant la paret per orientar-se, el cloqueig de la rajola que fa temps que balla cada vegada que la trepitgem. El nen s'acosta amb passa de gat fugint del malson que ha quedat arrapat entre els llençols. Obre la porta i s'orienta entre la respiració dels pares. Potser seria benvingut, però ha anat apre¬nent que les carícies són més fràgils com més sòlid és el son. Amb consciència d'intrús, el nostre fill s'emparra pel cobrellit, repta per la vall que formen els cossos dels dorments, busca un forat on introduir-se i, amb la tranquil•litat de les dues escalfors, s'ajoca ben a prop de la mare i el matalàs sembla una superfície de sucre filat.
El nostre fill ha resseguit la ruta dels salmons quan tomen al gorg inicial. Per un moment ens agradaria enviar-lo al seu lloc. Les normes nocturnes són més estrictes que les nor¬mes de dia. Completament desperts, el veiem sencer. Ja no és un nadó. Li han crescut les pestanyes, i les mans ja no estan tancades sinó que els dits s'estiren sobre el coixí com ho farien els d'un pianista damunt el teclat. En aquest contacte furtiu el fill es multiplica i el pare es divideix entre el deure de la disciplina i aquella agradable tebior a les galtes que l'arribada del fill li provoca. La imatge de tots tres al mateix jaç fa reviscolar la pulsió salvatge dels caps de la llopada. El llit ara és un cau i la nit és temps de vetlla. Hem sacrificat la intimitat dels cossos coneguts a canvi de la música d'aquesta respiració que ha vingut a les palpentes de la llunyania de la seva habitació per poder respirar en companyia. Si algun dia els pares poden compartir els somnis amb els seus fills serà d'aquesta manera i en aquests moments. Per això no els diem que tornin al seu llit. Sabem que hi haurà una nit en la qual serem nosaltres els qui ens desvetllarem per l'angoixa de malsons. I aleshores també farem grinyolar el somier, i també farem trontollar la rajola mal fixada mentre arrosseguem els peus guiant-nos amb el dors de la mà per la paret del passadís i arribarem a la seva habitació buida i allà, sense ningú que ens doni la calma impossible dels pares, trobarem a faltar el petit intrús que va aprendre a trencar la nit anant al cau conegut i que ara explora els caus infinits de la gran aventura del créixer."
•Barril, J. (1999). Condició de pare (6a. edició). Barcelona: Edicions La Campana
Capítol transcrit: La ruta del salmó, pp. 135-137
El nostre fill ha resseguit la ruta dels salmons quan tomen al gorg inicial. Per un moment ens agradaria enviar-lo al seu lloc. Les normes nocturnes són més estrictes que les nor¬mes de dia. Completament desperts, el veiem sencer. Ja no és un nadó. Li han crescut les pestanyes, i les mans ja no estan tancades sinó que els dits s'estiren sobre el coixí com ho farien els d'un pianista damunt el teclat. En aquest contacte furtiu el fill es multiplica i el pare es divideix entre el deure de la disciplina i aquella agradable tebior a les galtes que l'arribada del fill li provoca. La imatge de tots tres al mateix jaç fa reviscolar la pulsió salvatge dels caps de la llopada. El llit ara és un cau i la nit és temps de vetlla. Hem sacrificat la intimitat dels cossos coneguts a canvi de la música d'aquesta respiració que ha vingut a les palpentes de la llunyania de la seva habitació per poder respirar en companyia. Si algun dia els pares poden compartir els somnis amb els seus fills serà d'aquesta manera i en aquests moments. Per això no els diem que tornin al seu llit. Sabem que hi haurà una nit en la qual serem nosaltres els qui ens desvetllarem per l'angoixa de malsons. I aleshores també farem grinyolar el somier, i també farem trontollar la rajola mal fixada mentre arrosseguem els peus guiant-nos amb el dors de la mà per la paret del passadís i arribarem a la seva habitació buida i allà, sense ningú que ens doni la calma impossible dels pares, trobarem a faltar el petit intrús que va aprendre a trencar la nit anant al cau conegut i que ara explora els caus infinits de la gran aventura del créixer."
•Barril, J. (1999). Condició de pare (6a. edició). Barcelona: Edicions La Campana
Capítol transcrit: La ruta del salmó, pp. 135-137
8 DE MARÇ. DIA DE LA DONA TREBALLADORA
“El dia que l’home es va apoderar del llenguatge, es va apoderar del llenguatge i de la vida.
Al fer-ho ens va silenciar…Jo diria que la gran revolució d’aquest segle és que les dones recuperin la veu. “
Marcela Serrano (1951- ). Novel·lista xilena, autora del llibre ” Nosaltres que ens estimem tant”
Al fer-ho ens va silenciar…Jo diria que la gran revolució d’aquest segle és que les dones recuperin la veu. “
Marcela Serrano (1951- ). Novel·lista xilena, autora del llibre ” Nosaltres que ens estimem tant”
Revista Presència
Avui 21 de febrer de 2008, amb una mica de retard, he sabut que al número 1868 de la revista Presència que va sortir el diumenge 16 de desembre de 2007, es va publicar una part de l'entrevista que m'havien fet amb motiu del projecte "Jo reciclo, i tu?" guanyador d'un premi Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Si voleu xafardejar la revista i l'article (pàgina 8) cliqueu aquí.
HO HE ACONSEGUIT !!!
Ja tinc penjada la meva pàgina web! M'ha costat unes unes quantes hores de feina però ja diuen bé que "fent i desfent se'n aprèn". Si la voleu veure cliqueu aquí.
El consell del dia
Estimem la vida, no pas perquè estiguem habituats a viure, sinó perquè estem habituats a estimar.
Friedrich Nietzsche, filòsof alemany (1844-1900)
Friedrich Nietzsche, filòsof alemany (1844-1900)
La frase del dia
Si voleu que els vostres fills pugin com cal, passeu-hi el doble de temps que els dediqueu i gasteu-vos-hi la meitat de diners.
Abigail Van Buren, columnista nord-americana (1918)
Abigail Van Buren, columnista nord-americana (1918)
És curiós i espectacular!
Cliqueu aquí i veureu uns rellotges que medeixen alguna cosa més que el pas del temps.
La notícia del dia
Avui he sentit mentre dinava aquesta notícia i no em podia acabar de creure el que havia sentit, ho he buscat i aquí ho deixo per qui ho vulgui llegir.
Una juez niega la custodia a un padre por ser cojoEl hombre es un nadador paralímpico con seis medallas
"Ser discapacitado es un obstáculo para ocuparse de los hijos. Eso es lo que expone una juez de Barcelona en una sentencia de divorcio en la que relata diversos motivos para negar a un padre la custodia compartida. Entre otros, que padece una ligera cojera por la poliomelitis sufrida al poco de nacer..."
Si voleu llegir-ne més cliqueu aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
