MIG SEGLE!
En mig segle he après... Que la millor escola del món està als peus d'una persona gran.
En mig segle he après... Que ser amable és més important que tenir raó.
En mig segle he après... Que sota la dura closca amb què es cobreix cadascú, hi ha una persona que vol ser acceptada i apreciada.
En mig segle he après... Que ignorar els fets no els fa canviar.
En mig segle he après... Que quan allotges amargor, la felicitat atraca en un altre port.
En mig segle he après... Que amor, i no temps, és el que cura les ferides.
En mig segle he après... Que les nostres paraules han de ser dolces i tendres, per si algun dia ens les haguéssim de menjar.
En mig segle he après... Que un somriure és una forma molt barata de millorar la nostra aparença.
En mig segle he après... Que és millor donar consells sol en dues ocasions: Quan t'ho demanen o en cas de perill de vida.
En mig segle he après... Que la vida és dura, però que jo puc ser-ho encara més.
En mig segle he après... Que tot el món vol ser al cim de la muntanya, quan tota la felicitat es troba en la pujada.
En mig segle he après... Que són aquestes petites coses de cada dia el que fan que la vida es converteixi en una cosa tan espectacular.
En mig segle he après... Que tots necessitem tenir amics per realitzar bogeries fins i tot en les situacions mes serioses de la nostra vida.
La felicitat és com una papallona que sempre se'ns escapa, però si ens asseiem i romanem quiets es posarà en nosaltres.
UNA PREGUNTA AL DALAI LAMA
Que li sorprèn més de la humanitat?
I ell va respondre . . .
Els homes . . .
Perquè perden la salut per a guanyar diners, després perden els diners per a recuperar la salut.
I per pensar ansiosament en el futur no gaudeixen el present, pel que no viuen ni el present ni el futur.
I viuen com si no haguessin de morir mai . . . I moren com si mai haguessin viscut.
PER A TOTES LES PERSONES AMB SENSIBILITAT DISPOSADES A REFLEXIONAR SOBRE ELLES MATEIXES.
Hi ha un dia en què les coses deixen de ser com han estat fins ara.
Et preguntes on han quedat aquells somnis de joventut i t’adones que el temps comença a passar massa depressa.
Que la teva vida ha entrat en una certa monotonia i vols trobar noves il•lusions.
Ara és un bon moment per tornar a néixer! Un bon moment per a la definitiva revolució interior.
De redescobrir els nous temps, els temps de les persones.
De recordar que les coses importants continuen passant per un forat molt petit.
De no oblidar que la terra és meravellosa.
De no oblidar que la terra és gran, prou gran perquè hi capiguem tots.
D’il•lusionar-nos i aprendre de les nostres diferències.
De trobar la bellesa en una piga.
De notar l’aire a la cara.
De tornar a fer volar l’estel dels nostres somnis.
De fer ara la col•lecció d’elefants que mai vas començar.
De córrer fins atrapar la línia de l’horitzó.
De tornar a ser petits per jugar amb coses petites. I de saber escoltar en els ulls dels més grans.
D’entrar de nou al llit saltant d’alegria.
De l’alegria de viure.
De guanyar temps per a les coses que realment ens importen. I tornar a omplir el carro de noves il•lusions.
Per a tot això jo tinc la resposta:
PENSA, REFLEXIONA...ESTIMA!
Pep Valls. Igualada 2010
UNA HISTÒRIA AMB MISSATGE
Un home agafava cada dia l'autobús per anar al treball
Una parada després, una velleta pujava a l'autobús i s'asseia al costat de la finestra. La velleta obria una bossa i durant tot el trajecte, anava llençant alguna cosa per la finestra,
Sempre feia el mateix i un dia, intrigat, l'home li va preguntar que era el que llençava per la finestra.
- Són llavors! - li va dir la velleta –
- Llavors? Llavors de què?
- De flors. És que miro enfora i és tot tan buit...
- M'agradaria poder viatjar veient flors durant tot el camí. Veritat que seria bonic?
- Però les llavors cauen a sobre de l'asfalt, les aixafen els cotxes, se les mengen els ocells...
- Creu que les seves llavors germinaran al costat del camí?
- Segur que sí. Encara que algunes se'n perdin, alguna acabarà a la cuneta i, amb el temps, brotarà.
- Però...Tardaran en créixer, necessiten aigua...
- Jo faig el que puc fer. Ja vindran els dies de pluja!
- La velleta va seguir amb el seu treball...
- I l'home va baixar de l'autobús per anar a treballar, pensant que aquella dona havia perdut una mica el cap .
- Uns mesos després...anant al treball, l'home, en mirar per la finestra va veure tot el camí ple de flors... Tot el que veia era un colorit i florit paisatge!
Va recordar la velleta, però feia dies que no l'havia vist.
Va preguntar al conductor :
- La velleta de les llavors?
- Doncs, ja fa un mes que va morir.
L'home va tornar al seu seient i va continuar mirant el paisatge.
- Les flors han brotat, es va dir, però de què li ha servit la seva feina? No ha pogut veure la seva obra.
De sobte, va sentir el riure d'un nen petit. Una nena assenyalava entusiasmada les flors...
- Mira, pare! Mira quantes flors!
Veritat que no fa falta explicar molt el sentit d'aquesta història?
La velleta de la nostra història havia fet el seu treball, i va deixar la seva herència a tots els que la poguessin rebre, a tots els que poguessin contemplar-la i ser més feliços.
Diuen que aquell home, des d'aquell dia, fa el viatge de casa al treball amb una bossa de llavors que...
Aquesta història, està dedicada a tots aquells mestres, educadors, professionals de l'ensenyament, que, avui, més que mai, no poden veure com creixen les llavors plantades, les esperances sembrades al cor dels alumnes que omplen les seves classes.
I com els pares són, o haurien de ser, també educadors, també està
dedicada a ells.
Perquè... Educar és ensenyar camins.
Una parada després, una velleta pujava a l'autobús i s'asseia al costat de la finestra. La velleta obria una bossa i durant tot el trajecte, anava llençant alguna cosa per la finestra,
Sempre feia el mateix i un dia, intrigat, l'home li va preguntar que era el que llençava per la finestra.
- Són llavors! - li va dir la velleta –
- Llavors? Llavors de què?
- De flors. És que miro enfora i és tot tan buit...
- M'agradaria poder viatjar veient flors durant tot el camí. Veritat que seria bonic?
- Però les llavors cauen a sobre de l'asfalt, les aixafen els cotxes, se les mengen els ocells...
- Creu que les seves llavors germinaran al costat del camí?
- Segur que sí. Encara que algunes se'n perdin, alguna acabarà a la cuneta i, amb el temps, brotarà.
- Però...Tardaran en créixer, necessiten aigua...
- Jo faig el que puc fer. Ja vindran els dies de pluja!
- La velleta va seguir amb el seu treball...
- I l'home va baixar de l'autobús per anar a treballar, pensant que aquella dona havia perdut una mica el cap .
- Uns mesos després...anant al treball, l'home, en mirar per la finestra va veure tot el camí ple de flors... Tot el que veia era un colorit i florit paisatge!
Va recordar la velleta, però feia dies que no l'havia vist.
Va preguntar al conductor :
- La velleta de les llavors?
- Doncs, ja fa un mes que va morir.
L'home va tornar al seu seient i va continuar mirant el paisatge.
- Les flors han brotat, es va dir, però de què li ha servit la seva feina? No ha pogut veure la seva obra.
De sobte, va sentir el riure d'un nen petit. Una nena assenyalava entusiasmada les flors...
- Mira, pare! Mira quantes flors!
Veritat que no fa falta explicar molt el sentit d'aquesta història?
La velleta de la nostra història havia fet el seu treball, i va deixar la seva herència a tots els que la poguessin rebre, a tots els que poguessin contemplar-la i ser més feliços.
Diuen que aquell home, des d'aquell dia, fa el viatge de casa al treball amb una bossa de llavors que...
Aquesta història, està dedicada a tots aquells mestres, educadors, professionals de l'ensenyament, que, avui, més que mai, no poden veure com creixen les llavors plantades, les esperances sembrades al cor dels alumnes que omplen les seves classes.
I com els pares són, o haurien de ser, també educadors, també està
dedicada a ells.
Perquè... Educar és ensenyar camins.
De mare només n'hi ha una...per sort.
Per culpa de l'atzar o d'una relliscada, qualsevol dona pot convertir-se en mare. La naturalesa l'ha dotat de "l'instint maternal" amb la finalitat de preservar l'espècie. Si no fos per això, el que ella faria en veure aquesta criatura minúscula, arrugada i cridanera, seria llençar-la a les escombraries. Però gràcies a "l'instint maternal" la mira embadalida, la troba preciosa i es disposa a cuidar-la fins que compleixi almenys 21 anys.Ser mare és considerar que és molt més noble sonar nassos i rentar bolquers, que acabar els estudis, triomfar en una carrera o mantenir-se prima.
És exercir la vocació sense parar, sempre amb la cantaleta que es rentin les dents, se’n vagin a dormir aviat, treguin bones notes, no fumin, prenguin llet...
És preocupar-se de les vacunes, la neteja de les orelles, els estudis, les paraulotes, els nuvis/xicots i les núvies/xicotes; sense ofendre's quan la fan callar o li tanquen la porta als nassos.
És quedar-se desperta esperant que torni el fill o la filla de la festa i, quan arriba fer-se l'adormida per no fastiguejar.
És tremolar quan el fill/a va amb moto, s'afaita, s'enamora, es presenta a exàmens o li treuen les amígdales.
És plorar quan veu els nens i les nenes contents i contentes i estrènyer les dents i somriure quan els veu patint.
És plorar quan veu els nens i les nenes contents i contentes i estrènyer les dents i somriure quan els veu patint.
És servir de mainadera, mestra, xofer, cuinera, bugadera, metgessa, policia, confessora i mecànica, sense cobrar cap sou.
És lliurar el seu amor i el seu temps sense esperar que li ho agraeixin. És dir, que "són coses de l'edat" quan l'envien a pastar fang.
Mare és algú que ens estima i ens cuida tots els dies de la seva vida i que plora d'emoció perquè un la recorda una vegada a l'any: el Dia de la Mare.
Mare és algú que ens estima i ens cuida tots els dies de la seva vida i que plora d'emoció perquè un la recorda una vegada a l'any: el Dia de la Mare.
El pitjor defecte que tenen les mares és que es moren abans que un arribi a retribuir-les part del que han fet.
El deixen a un desvalgut, culpable i irremisiblemente orfe.
Per sort n'hi ha una de sola.
Perquè ningú no aguantaria el dolor de perdre-la dues vegades.
Isabel Allende
UNA MIGDIADA DE DOTZE ANYS
Article d'opinió de Carles Capdevila.
Publicat al Diari Avui. 25 d'octubre de 2009.
Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.
N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.
Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d’adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.
Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.
Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col•legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.
8 DE MARÇ. DIA DE LA DONA TREBALLADORA
“El dia que l’home es va apoderar del llenguatge, es va apoderar del llenguatge i de la vida.
Al fer-ho ens va silenciar…Jo diria que la gran revolució d’aquest segle és que les dones recuperin la veu. “
Marcela Serrano (1951- ). Novel·lista xilena, autora del llibre ” Nosaltres que ens estimem tant”
Al fer-ho ens va silenciar…Jo diria que la gran revolució d’aquest segle és que les dones recuperin la veu. “
Marcela Serrano (1951- ). Novel·lista xilena, autora del llibre ” Nosaltres que ens estimem tant”
Et trobarem a faltar!
Maria, et vaig conèixer personalment quan vas venir a Flix des de Romania, per les festes de Nadal l’any 2003, mai havia vist una persona tan contenta i satisfeta de poder veure com les seues filles Cristina i Bianca i els seus gendres Dan i Cristian es trobaven tan bé a Flix, amb molts amics que els hem estimat des del primer dia perquè s’han fet estimar.
Recordo especialment el sopar del fi d’any del 2003, el primer que vam celebrar junts, no entenies res del que et deiem, però el teu somriure ho deia tot, la teua mirada i la d’Aurel, el teu marit, eren tot un poema, no calien paraules.
Després vas tornar cap a Romania peró quan va néixer el teu nét, l’Eric, vas tornar per quedar-te aquí, a Flix, amb tots nosaltres, al començament no parlaves massa però sempre tenies el somriure a punt i els dos petons i l’abraçada cada cop que ens véiem.
A poc a poc et vas anar relacionant amb molta gent del poble, sobre tot ajudant a la teva filla Bianca a la Llar dels Jubilats i portant el teu nét Eric a l’escola. Tothom et coneixia i t’apreciava.
Et trobaré a faltar cada matí, entre mig de totes les cares que veig quan entrem a l’escola, buscaré el teu somriure, era especial per a mí.
INTERESSANT PERÒ PREOCUPANT !
“En el món actual s’està invertint cinc vegades més en medicaments per a la virilitat masculina i silicona per a les dones que en guarir l’Alzheimer. En qüestió d’uns quants anys tindrem velles amb grans mamelles i vells amb penis ben durs, però cap d’ells recordaran per a què serveixen”.
Dr. Drauzio Varella (oncóleg brasiler i Nobel de literatura)
Per molts anys!
"De vegades la teua alegria és la font del teu somriure, però de vegades el teu somriure pot ser la font de la teua alegria"
THICH NHAT HANH
Vas escollir un gran dia per venir a aquest món, espero que demà passis un feliç dia amb la teua família i sobre tot amb els teus fills, ja que fa molts dies que no els tens amb tu (gairebé un mes, no?)
La mort ens fa invisibles, però no absents.
Ens ha deixat una gran persona. Montse, et trobarem a faltar i sempre estaràs en el nostre record.
La vida tan sols pot ser entesa mirant enrera, però només pot ser viscuda mirant endavant (C.S. Lewis)
He estat uns dies fora del meu poble i la passada setmana em vaig assabentar per telèfon que el meu germà ha estat un dels “suspesos” en la seva feina a la fàbrica. Al cap de pocs dies, em diuen que la meva cunyada també i poc a poc et van dient noms de familiars i persones conegudes afectades per la famosa “llista”. L’ambient al poble està entristit, enrarit, apesarat, afligit, recelós, envejós, desmoralitzat i desenganyat.
M’ha emocionat l’escrit del meu germà, admiro la seva fermesa i integritat.
“Però és el que hi ha i sabíem que a algú l'hi tocaria. No es tracta de ser conformista, sino realista.”
“Evidentment no ens queda altra que creure amb el que ens diuen”
“Els he vist lluitar, patir i fins i tot plorar per no poder treure més coses positives de les negociacions, però ells s'hi han deixat la pell i els nervis.”
“M'ha tocat i així ho accepto.”
“…però al meu lloc hi aniria un altre company i no vull fer-ho”
“l'empresa ha garantit que tots tornaran a treballar.”
Segons tinc entès, els afectats deixaran de treballar el dia 1 de setembre amb moltes promeses, tant de bo anem veient poc a poc com la gent que ha estat obligada a deixar la seva feina, torna a treballar i el que és més important, que el temps que estiguin aturats aprofitin per fer aquelles coses que sempre diem que ens agradaria fer però que no tenim temps, mantenint les ganes de tirar endavant.
M’ha emocionat l’escrit del meu germà, admiro la seva fermesa i integritat.
“Però és el que hi ha i sabíem que a algú l'hi tocaria. No es tracta de ser conformista, sino realista.”
“Evidentment no ens queda altra que creure amb el que ens diuen”
“Els he vist lluitar, patir i fins i tot plorar per no poder treure més coses positives de les negociacions, però ells s'hi han deixat la pell i els nervis.”
“M'ha tocat i així ho accepto.”
“…però al meu lloc hi aniria un altre company i no vull fer-ho”
“l'empresa ha garantit que tots tornaran a treballar.”
Segons tinc entès, els afectats deixaran de treballar el dia 1 de setembre amb moltes promeses, tant de bo anem veient poc a poc com la gent que ha estat obligada a deixar la seva feina, torna a treballar i el que és més important, que el temps que estiguin aturats aprofitin per fer aquelles coses que sempre diem que ens agradaria fer però que no tenim temps, mantenint les ganes de tirar endavant.
DECÀLEG PER FORMAR UN DELINQÜENT
A Granada hi ha un jutge que s’ha fet molt popular per les seves sentències creatives, educadores i orientadores. Es diu Emilio Calatayud.
Ha publicat un llibre: "Reflexions d’un jutge de menors" en què insereix un
"Decàleg per formar un delinqüent".
Diu així:
1: Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.
2: No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual. Esperi que arribi a la majoria d’edat perquè pugui decidir lliurement.
3: Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l’animarà a fer coses més gracioses.
4: No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear complexos de culpabilitat.
5: Recolliu tot el que ell deixa escampat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s’acostuma a carregar la responsabilitat sobre els altres.
6: Deixi-li llegir tot el que caigui a les seves mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s’ompli d’escombraries.
7: Discuteixi sovint amb el seu cònjuge en presència del nen, així a ell no li farà massa mal el dia en que la família, potser per la seva pròpia conducta, quedi destrossada per sempre.
Diu així:
1: Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.
2: No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual. Esperi que arribi a la majoria d’edat perquè pugui decidir lliurement.
3: Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l’animarà a fer coses més gracioses.
4: No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear complexos de culpabilitat.
5: Recolliu tot el que ell deixa escampat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s’acostuma a carregar la responsabilitat sobre els altres.
6: Deixi-li llegir tot el que caigui a les seves mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s’ompli d’escombraries.
7: Discuteixi sovint amb el seu cònjuge en presència del nen, així a ell no li farà massa mal el dia en que la família, potser per la seva pròpia conducta, quedi destrossada per sempre.
8:-Doni-li tots els diners que vulgui gastar. No arribés a sospitar que per
disposar de diners és necessari treballar.
9: Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l’austeritat li podrien produir frustracions.
10: Posi’s de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de veritat el que volen fer és fastiguejar.
disposar de diners és necessari treballar.9: Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l’austeritat li podrien produir frustracions.
10: Posi’s de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de veritat el que volen fer és fastiguejar.
"I quan el seu fill sigui ja un delinqüent, proclami que mai va poder fer res per ell".
Video de TV3
Flix, un poble en crisi
En parlem amb l'alcalde de Flix, Pere Muñoz; amb veïns d'aquest municipi, i també amb treballadors de l'empresa ERCROS, afectats per un ERE molt important que afecta no només els llocs de treball, sinó a la resta del poble, molt lligat en totes les seves activitats a aquesta indústria química centenària.
En parlem amb l'alcalde de Flix, Pere Muñoz; amb veïns d'aquest municipi, i també amb treballadors de l'empresa ERCROS, afectats per un ERE molt important que afecta no només els llocs de treball, sinó a la resta del poble, molt lligat en totes les seves activitats a aquesta indústria química centenària.
Bloc de Jaume
No perdem el nord
Al seu article acaba dient: "Flix és l’únic poble que conec per on l’Ebre hi passa dos vegades, prenem exemple perquè això és un privilegi".
Val la pena llegir-ho, de veritat!
Al seu article acaba dient: "Flix és l’únic poble que conec per on l’Ebre hi passa dos vegades, prenem exemple perquè això és un privilegi".
Val la pena llegir-ho, de veritat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
